“Una
malaltia molt difosa és el diagnòstic”
Karl
Kraus
Coneixedors del Protocol per al maneig del Trastorn per
Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) infanto-juvenil en el Sistema
Sanitari Català –presentat pel Departament
de Salut de la Generalitat de Catalunya el passat 6 de maig– els
sotasignants: professionals dedicats a la clínica de les simptomatologies
psíquiques, docents, treballadors socials, institucions, associacions i
familiars d’afectats, volem comunicar als nostres polítics i autoritats
sanitàries, mitjans de comunicació i ciutadania en general, que aquest Protocol
suposa:
- Un pas més en la política de patologitzar i medicalitzar la vida en general i la infància i adolescència en particular
- Un menyspreu a les diferents teories i pràctiques existents en la clínica de les simptomatologies psíquiques, i en conseqüència:
- Un atemptat contra la llibertat d’elecció dels pacients.
Considerem que amb l’elaboració d’aquest Protocol el Departament de Salut no ha complert la Resolució 84/VIII que el Parlament de Catalunya li va fer, l’any 2007, per tal que millorés l’atenció a la població afectada, llevat que restringir els criteris de diagnosi i reduir a tan sols un els tractaments psicològics existents, es consideri una millor atenció.
Vuit anys després, es presenta un protocol en el que es
comença dient que és una prioritat del Pla
Director de Salut Mental l’atenció de trastorns mentals “greus” en la
infància i l’adolescència. Com que no volem pensar que es considera un trastorn
mental greu l’agrupació de símptomes conegut com a TDAH, suposem que en afirmar
més endavant, que el TDAH és un dels trastorns amb més prevalença, aquesta
sigui la gravetat. Estem d’acord, és molt greu la prevalença i la incidència
dels diagnòstics que s’estan fent, ja que suposa una inflació diagnòstica de la
infància i adolescència.
Si per contra es considera greu que els nens i
adolescents d’aquest país estiguin menys diagnosticats i medicalitzats que als
EEUU, seguim el seu exemple, únic en el món : que les nostres autoritats
sanitàries permetin a les farmacèutiques la publicitat directa a la població a
través de la televisió, si pot ser en la franja horària de la programació
infantil.
Els sotasignants, denunciem que es facin servir els
principis d’equitat, efectivitat i eficiència per justificar polítiques a favor
de disminuir la variabilitat clínica, com es diu al Protocol, a la pàg.4. Amb
aquestes mateixes interessades raons es pretén justificar la imposició d’una
formació i pràctica clínica d’acord amb un sol model: el
biomèdic-cognitiu-conductual.
Si aquests mateixos principis d’efectivitat i eficiència
es volguessin aplicar a la Política i al seu arc parlamentari, i per aconseguir-ho
es proposés disminuir a una sola opció política o partit polític la
variabilitat política existent, allò que obtindríem seria un retorn a
l’autoritarisme.
Lluny d’afegir-nos a plantejaments com aquests, apostem
per la coexistència dialogant de tots els professionals que treballem en les
difícils –si no impossibles– tasques de
governar, curar i educar.
Aquest Protocol ha estat elaborat per la Direcció General de Planificació i Recerca
en Salut. Pla Director de Salut Mental i Addiccions, i diu
ser la implementació de la Guía de Práctica Clínica sobre el TDAH en niños
y adolescentes del Ministerio de
Sanidad, Política Social e Igualdad del Gobierno de España. Aquesta Guia ha
estat rebutjada per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat
Pública. (Vegeu nota núm. 1). Guia del 2010 en la qual va participar el Departament de Salut a través
de la seva Agència d'Informació,
Avaluació i Qualitat en Salut. “Esta GPC ha sido financiada
mediante el convenio suscrito por el Instituto de Salud Carlos III (Veure nota
núm. 2), y la Agència d'Informació, Avaluació i Qualitat (AIAQS) de
Cataluña.”
A diferència del Protocol del Departament de Salut, la Guía
de Práctica Clínica del Ministerio aclareix que: “Esta GPC es una ayuda a la toma de decisiones en la atención sanitaria. No es de obligado cumplimiento ni sustituye el juicio clínico del personal sanitario”.
Els membres i suposats experts del grup de treball que
han elaborat el Protocol foren seleccionats pel Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions i el vist i plau
de l’Agència de Qualitat i Avaluació
Sanitàries de Catalunya.
Sobre el grup d’experts (vegeu nota
núm. 3)
–L’Agència de
Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya es presenta com a part i
jutge, aportant 2 dels 17 suposats experts.
–Un dels membres ho és també del Pla director de Salut Mental i Addiccions, i les dues
coordinadores del grup formen part del Consell Assessor de Salut Mental i
Adiccions.
–Un dels membres
representa la Societat Catalana d'Especialistes en Psicologia
clínica. Aquesta entitat proclama que l’únic tractament eficaç
per al TDAH és el congnitivo-conductal, i pertany al Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions. Aquest mateix
expert també figura com a membre de la Societat
Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament. Això vol dir que
tan sols una de les teories i pràctiques existents en la clínica de les
simptomatologies psíquiques està representada en el grup d’experts.
–Quatre dels membres pertanyen a la Societat Catalana de Psiquiatria infanto-juvenil,
tot i que dos d’ells no ho declaren, i tres d’aquests pertanyen a la seva Junta
Directiva.
–Dotze dels disset membres del grup representen i/o
treballen en institucions hospitalàries i assistencials privades, és a dir, que
són proveïdors privats de l’assistència pública en Salut Mental de Catalunya.
–Tres dels proveïdors privats tenen més d’un representant
al grup d’experts. Sant Joan de Déu en té tres, l’Hospital Clínic dos i Parc
Taulí dos.
–De titularitat pública tan sols hi ha un membre del grup,
qui figura com a psiquiatra d’adults de l’Hospital Universitari Vall d'Hebron.
–A l’annex 7 del Protocol, deu dels disset membres del
grup han declarat conflicte d’interessos. D’aquests deu, nou declaren haver
rebut finançament dels laboratoris farmacològics Shire, Lilly (laboratori que
comercialitza Strattera), Janssen (laboratori que comercialitza Concerta),
Otsuka i Juste, ja sigui per assistir a les seves reunions, congressos, cursos,
jornades i programes educatius, o en concepte de consultoria.
Pel que fa a la forma i fons de l’esmentat protocol, els
sotasignants precisem que el suposat grup d’experts escollits per a la seva
elaboració no és una “àmplia representació” –com diu el Protocol– dels
professionals amb experiència clínica infanto-juvenil, sinó una àmplia
representació d’un sol model: el biomèdic-cognitiu-conductual.
Sobre la prevalença i la incidència
del TDAH a Catalunya (pàg.10)
–Tenint com a referència els cassos atesos pels centres
de salut mental infanto-juvenil (CSMIJ) l’any 2013, la prevalença és del 0,97%
de la població catalana dels 0 als 17 anys, ben lluny del 3 al 10% del que
assenyalen els estudis a favor d’una inflació diagnòstica. Tot i així, aquests
casos representen el gruix dels diagnosticats com a TDAH aquest any als CSMIJ.
Un 23,46% del total de casos atesos.
–En l’anàlisi dels casos diagnosticats amb TDAH pels
CSMIJ l’any 2013, el protocol admet una gran disparitat en la prevalença i
incidència. La prevalença varia del 0.9 casos per 1.000 habitants fins als 36,3
casos per 1.000 habitants. En rigor això vol dir que hi ha diferents criteris
clínics a l’hora de diagnosticar com a TDAH els símptomes psíquics dels casos
que s’atenen.
Els sotasignants, volem deixar constància que aquestes
diferències mostren la pluralitat d'enfocaments teòrics que coexisteixen a la
nostra xarxa assistencial, i d’aquí la pretensió d’aquest protocol: negar les
diferents clíniques i tractaments psicològics existents. El protocol ho diu ben
clar: “l'objetiu és garantir l'equitat de l'atenció i reduir la variabilitat en
el diagnòstic y el tractament del TDAH”. (Versió reduïda pàg.9) I a la
presentació del protocol, pàg.5 de la versió extensa diu: “Disposar d'aquest
instrument ens ha d'ajudar a reduir al màxim l'heterogeneïdat actual en la detecció
i el diagnòstic del trastorn i en el seu abordatge i tractament...”
L’actual realitat assistencial ens diu que són minoria
els centres assistencials que redueixen una simptomatologia dispar al
diagnòstic de TDAH, i no obstant, són majoria en el grup d’experts escollits
pel Consell Assessor de Salut Mental
per elaborar el Protocol.
Si de tots els diagnòstics existents, és precisament el
del TDAH el que més controvèrsia continua generant entre els professionals, no
serà amb falsos consensos, i molt menys amb recomanacions úniques, que
s’eliminaran les diferències clíniques. (Vegeu nota núm. 4)
Sobre els criteris diagnòstics del
TDAH
–En els aspectes clau del protocol (pàgs.15 i 16) es
pretén que el diagnòstic del TDAH es dugui a terme d’acord amb els criteris
estadístics del DSM-IV-TR o el CIE-10. Malgrat les semblances d’aquests dos
manuals, és evident que la prevalença i la incidència del TDAH serà més gran si
es fa servir el DSM. (Vegeu nota núm. 5)
–En pertànyer a l’OMS, les nostres autoritats sanitàries
estan obligades a fer servir el CIM (CIE), si més no de sortida, és a dir, per
comunicar l’estadística de les afeccions psíquiques en una nomenclatura
internacional, no obstant, no s’entén que, d’entrada, a la introducció del
protocol (pàg.8), es defineixi el TDAH com un trastorn del neurodesenvolupament
que es manifesta en conductes de desatenció, hiperactivitat i impulsivitat que
interfereixen en el rendiment escolar i laboral..., seguint el Manual de
diagnòstics estadístics dels desordres mentals, de l’Associació de Psiquiatres
Nord-americans (DSM-IV-TR, 2001). (Vegeu
nota núm. 6)
Sobre què és el TDAH
El protocol defineix el TDAH com un trastorn del
neurodesenvolupament (pàg.8) i com un trastorn d’origen neurobiològic (pàg.30).
Els sotasignants denunciem aquesta manca de rigor pel que fa al fet que no
existeixen marcadors biològics que evidenciïn aquesta causalitat. És a dir, que
ens volen vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat.
Sobre el tractament psicològic
Com a recomanació única, és a dir com a eufemisme
d’obligat compliment, el Protocol insta els clínics a dur a terme la teràpia
cognitivo-conductual per a nens i
adolescents, i l’entrenament en tècniques de la mateixa orientació per a pares.
(Pàgs.16 i 17) I a la pàg. 35 es diu que segons la GPC del Ministeri d’Espanya
–i com a informació a pacients, familiars i educadors– que: “Les intervencions
psicológiques que han mostrat evidència científica positiva per al tractament
TDAH es basen en els principis de la teràpia cognitivo-conductual”.
Els sotasignants, considerem que aquesta afirmació és un
exemple més d’allò que a força de repetir-se no li cal cap demostració ni citar
els estudis en els que es basen. Però, allò que ens sembla més greu, és la
desqualificació institucional a la resta de tractaments psicològics existents,
als professionals clínics que els duen a terme i a les diferents teories
psíquiques –com a vies al coneixement–
en les quals es basen les diferents pràctiques clíniques, oficial,
acadèmica i socialment reconegudes.
Sobre el tractament farmacològic
En els aspectes clau del Protocol (pàgs.15 i 17) s’afirma
que el tractament farmacològic basat en
els psicoestimulants Metilfenidato i Atomoxetina presenten una “elevada
eficàcia i seguretat”.
A l’annex 3, i com a informació als pacients, familiars i
educadors, s’hi diu que “aquests fàrmacs estan entre els més estudiats i segurs
de tots els que s'utilitzen en infants i adolescentes, i tots ells són molt
eficaços”. També s’hi afirma que en un 70% i 80% dels casos milloren el
rendiment escolar i el comportament. I que “per tant, per la seva seguretat,
l'alta eficàcia i els escassos efectes
secundaris, es recomana el tractament farmacològic per al tractament d'aquests
pacients”.
Es fa evident que en aquesta esbiaixada informació els
riscos es minimitzen, els beneficis s’exageren i els costos s’ignoren. Però,
allò que volem destacar és la irresponsabilitat institucional d’aquestes
afirmacions. En primer lloc perquè es donen per coneguts els efectes
farmacològics en un organisme en desenvolupament com és el d’un nen i
adolescent; i en segon lloc per no tenir en compte les advertències de la Agencia
Española de medicamentos y productos sanitarios. (Vegeu nota núm. 7.1), que
al seu torn recull les de la Agencia Europea de Medicamentos. Allà es
diu que el Metilfenidato és un
estimulant del sistema nerviós central, el “mecanismo
de acción específico del qual en el TDAH no se conoce con precisión”, ni “se
dispone de datos suficientes respecto a los posibles efectos a largo plazo”.
Sobre els efectes secundaris, no són escassos quan s’adverteix que el
psicoestimulant Metilfenidato “puede presentar efectos cardiovasculares (entre
los que se encuentran incremento de la presión sanguínea y trastornos del ritmo
cardiaco), por lo que se debe realizar un examen cardiovascular cuidadoso antes
del inicio del tratamiento y un seguimiento durante el mismo”, o quan
s’adverteix que “puede causar o exacerbar algunos trastornos psiquiátricos
(como depresión, comportamiento suicida, hostilidad, psicosis y manía)”.
El grup d’experts que ha
elaborat el Protocol tampoc no ha tingut en compte el Butlletí
de Farmacovigilància de Catalunya (Vol.8, núm. 2 de 2010) de la Direcció General d'Ordenació i Regulació
Sanitàries. Departament de Salut. En l’esmentat butlletí
(Vegeu nota núm. 7.2), elaborat per l’Institut
Català de Farmacologia, s’adverteix sobre la "toxicitat dels
fàrmacs per al TDAH". Transcrivim la conclusió de l’informe: "El metilfenidat i l’atomoxetina s’han associat a efectes
adversos greus, com trastorns cardíacs i psiquiàtrics, i poden produir retard
de creixement a llarg termini. Els riscos d’aquests fàrmacs reforcen la
necessitat d’una valoració acurada de la relació benefici-risc en aquesta
població i justifiquen que se’n restringeixi l’ús a casos molt especials".
Conclusions
–Aquest
protocol és un símptoma de la biopolítica: “conjunt
de mecanismes mitjançant els quals allò que, en la espècie humana, constitueix
els seus trets biològics fonamentals podrà ser part d’una política, una estratègia
política, una estratègia general del poder”. (Foucault, 2007)
–“La preocupación
social y sospecha diagnóstica por el TDA/H se ha extendido
desproporcionadamente más allá de su incidencia real, lo que ha generado un
problema asistencial por el colapso de consultas en diferentes servicios de
atención infanto-juvenil”. (Lasa-Zulueta A, Jorquera-Cuevas C,
2010) No hi ha raó per pensar que els nostres nens i adolescents hagin canviat
tant, allò que ha canviat és la classificació. Causa i efecte de la progressiva
substitució del judici clínic o diagnòstic psicopatològic, pel diagnòstic
estadístic o judici avaluatiu de control administratiu.
–Si la clínica de les simptomatologies
psíquiques, com el seu propi nom indica, pertany a l’àmbit d’allò psíquic,
aquesta clínica no pot ser administrada ni avaluada amb els mateixos criteris
de la medicina en general. La complexitat d’aquesta clínica requereix consensos
entre les diferents teories i pràctiques que les nostres autoritats sanitàries
no poden resoldre amb mesures de gestió tècnico-administratives o protocols en
els que es redueixi a un sol model bio-mèdic, tant els problemes com les seves
solucions.
–Psiquiatritzar,
medicalitzar i psicologitzar els problemes que es manifiesten en les
dificultats d’aprenentatge i en el comportament, així com els problemes
d’adaptació a l'actual crisi economica i les precàries condicions actuals en
les quals s’està treballant, tant en Educació, Benestar Social com en Salut
Mental, és el resultat de paliar las conseqüències sense tractar-ne les causes.
–Ni els
símptomes ni la seva agrupació com a síndrome poden ser definits com un
trastorn, i menys si s’utilitza com a sinònim de malaltia. Reivindiquem per a
aquesta simptomatologia o síndrome el diagnòstic de neurosi o psicosi infantil,
en ser el que s’ajusta millor a la psicopatologia clàssica evolutiva o del
desenvolupament. Així mateix, reivindiquem la llibertat d’elecció dels pacients
per trobar la significació dels seus símptomes, mitjançant la relació
terapèutica clínico-pacient dels diferents tractaments psicològics existents.
–La política
d’homogeneïtzar les pràctiques clíniques sense un consens real ja ha començat
amb el Pla d’atenció integral a les persones amb l’anomenat Trastorn de
l’Espectre Autista (TEA). Ara el segueix el Protocol del TDAH, demà es voldrà
regular la pràctica clínica per medicalitzar l’anomenat Trastorn Bipolar
Infantil i demà passat es tornarà a insistir que el tractament no sigui
considerat un dret sinó una obligació a través del TAI. Tractament Ambulatori
Involuntari.
–A força de
divulgar-lo es pretén crear l’opinió que és predominant la ideologia
neurobiològica del TDAH, quan ni tan sols entre la comunitat científica
internacional de la Psiquiatria Biològica ho és. La Federació Mundial de Societats
de Psiquiatria Biològica i la Federació Mundial del TDAH han elaborat un
informe de consens internacional en el que s’afirma que no s’ha descobert cap
marcador biològic del TDAH. (Vegeu nota núm. 8)
–En absència de
marcadors biològics, és a dir, sense proves diagnòstiques comprovades i
comprovables, considerem que no s’ajusta al rigor científic, ni a l’evidència
clínica actual, les afirmacions sobre el TDAH que es manifesten al Protocol.
–Per la mateixa
raó considerem molt greu que el Departament
de Salut, a través dels seus canals de comunicació amb la ciutadania,
com per exemple Canal Salut, es facin afirmacions –fins i tot molt mes
esbiaixades que en el mateix Protocol– tals com definir el TDAH com “una
malaltia crònica” que “acostuma” aparèixer durant la infància i que encara “no
se’n coneix la causa exacta”, es “creu” que les seves causes són “cerebrals”,
“genètiques” i altres factors biològics com néixer prematur, amb baix pes en
néixer o per lesions cerebrals durant el part. Aquesta perversió epistemològica
es fa més evident en la informació que es dóna als professionals, ja que no es
pot dir que se segueixen estudis científics basats en proves i alhora donar per
bones hipòtesis no comprovades d’estudis que ni tan sols es citen. (Vegeu punt
núm. 9)
–Sobre la
governança de la clínica de les simptomatologies psíquiques a través de
l’anomenada Medicina Basada en l’Evidència, aportem la revisió crítica d’un
neuropsiquiatra de prestigi mundial, el professor Germán Berríos de la
Universitat de Cambridge: “Des que la MBE va entrar en escena,
el seu propi concepte ha estat objecte d’anàlisi. S’ha adoptat sense reserves
per aquells que creuen que per a ser científica, i ètica, la pràctica clínica,
s’ha de governar exclusivament per guies clíniques. Des de les perspectives
etimològica i semàntica el seu estudi demostra que el significant “evidència”
remet a un significat ambigu, i la converteix en una moda confusa que mena a la
a confusió”. “Ens enfrontem amb una situació paradoxal en la qual es demana als
clínics que acceptin un canvi radical en la forma de desenvolupar
la seva labor, (ex. abandonar els consells de la pròpia experiència i seguir
els dictats de dades estadístiques impersonals) quan en realitat, les bases
actuals de l’'evidència' no són sinó allò que diuen els estadístics, els
teòrics, els gestors, les empreses (com l’institut Cochrane) i els inversors
capitalistes, que són justament aquells que diuen on es posen els diners”.
“Atès que no se sap quasi res de les causes del trastorn mental, la idea que és
possible crear un sistema d’avaluació basat en etiologies especulatives és
ridícul, perillós i mancat d’ètica”. (Vegeu nota punt 10)
–“És tal la dimensió creixent del problema que,
l’Organització de les Nacions Unides (ONU), a través del Fons de Nacions Unides
per a la Infància (UNICEF)8 i l’Organització Mundial de la Salut (OMS)9 han cridat l’atenció sobre la detecció d’un
increment, escassament justificat per criteris clínics, en el diagnòstic de
TDAH i dels tractaments farmacològics associats”. (Vegeu nota núm. 11)
–“De forma
més específica, UNICEF ha alertat sobre la tendència generalitzada a Espanya a
prescriure medicació a nens amb TDAH, i ha recomanat elaborar una profunda
anàlisi de la relació dels condicionants socials amb la Salut Mental infantil i
el tractament, instant a adoptar iniciatives per proporcionar tant a aquests
nens com als seus pares i mestres, accés a l’àmplia gamma de tractaments i
mesures educatives i psicològiques existents”. (Vegeu nota núm. 12)
Propostes
–Que el Pla Director de Salut Mental retiri
el Protocol i elabori una Guia
clínicament consensuada, no tan sols amb la patronal i/o representants
dels grans proveïdors privats sinó amb tots els representants dels centres de
salut mental infanto-juvenil de Catalunya, i en coordinació amb el Departament d'Ensenyament y el Departament
de Benestar Social i Família.
Barcelona, a 29 de juny de 2015
Per a signar CLIQUEU AQUÍ
Per a adhesions institucionals
envieu un e-mail a: consensotdah@gmail.com
Correspondència:
consensotdah@gmail.com
Més informació: consensotdah.blogspot.com
NOTAS
1
– Comunicado de la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad
Pública sobre la G.P.C para el TDAH del Ministerio de Sanidad.
2 – Tal y como se lee en su
web, el Instituto de Salud Carlos III “financia, gestiona y ejecuta la
investigación biomédica en España”, y depende organicamente del Ministerio de
Economía y Competitividad. Este
Instituto es el referente en España para la aplicación de las directrices de la
Biopolítica que vienen de la Comunidad Europea, en este caso, “El libro Blanco
del TDAH”, financiado principalmente por la compañía farmacéutica Shire. En
2011 Shire presentó en España una estrategia de marketing denominada Plan de
Acción en TDAH (PANDAH). Como se puede leer en su web “El Proyecto PANDAH es una iniciativa de Shire, una compañía
biofarmacéutica global con más de 20 años de experiencia en TDAH y otras
enfermedades genéticas. (…) El análisis del impacto social y económico y la
evaluación de las prácticas asistenciales actuales son medios necesarios para
detectar las posibles necesidades no cubiertas en el abordaje del TDAH.(...)
PANDAH constituye una herramienta global de orientación para pacientes,
familiares, asociaciones de pacientes y profesionales, tanto en la fase de
detección, diagnóstico como a lo largo de la fase del tratamiento. (…) El
coordinador del proyecto es el Dr. César Soutullo, director de la Unidad de
Psiquiatría Infantil y Adolescente de la Clínica Universitaria de Navarra y uno
de los mayores expertos internacionales en TDAH”. A su vez, este experto figura
como tal en el grupo de colaboradores expertos de la Guía Práctica Clínica
sobre el TDAH del Ministerio de Sanidad. En total son seis autores que figuran,
tanto en el documento de Shire como en la guía ministerial. Tres de los cuales
también figuran como autores del Protocolo del Departament de Salut
3 – Sobre el grupo de expertos
En
el Protocolo figuran como coordinadoras:
–
”Montse Pàmias – Presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria Infanto
Juvenil y miembro del Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions.
(Ver nota nº 3.1)
–
Maria Claustre Jané – Vicedecana del Colegio Oficial de Psicología de
Catalunya y miembro del Consell
Assessor de Salut Mental i Addicions. (Ver nota nº 3.2)
Y
los demás miembros del grupo:
– José Ángel Alda – Psiquiatra infanto-juvenil. Hospital
Sant Joan de Déu. Esplugues de Llobregat (Ver nota nº 3.3)
– Aurea Autet –
Psiquiatra infanto-juvenil de la fundación Althaia de Manresa y miembro de la Societat
Catalana de Psiquiatria Infantil. (Ver nota nº 3.4)
– Aitana Bigorra –
Psicòloga Clínica infanto-juvenil Hospital Universitari Mútua de Terrassa.(Ver
nota nº 3.5)
– Carme Carrion - Agència
de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS)
– Rosa Calvo –
Psiquiatra infanto-juvenil Hospital Clínic de Barcelona y del Centro de
Investigación Biomédica en red de Salud Mental. CIBERSAM. (Ver nota nº 3.6)
– Maria-Dolors Estrada
– Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS)
– Carla Jané – Pla
Director de Salut Mental i Addiccions
– Adela Massana –Psiquiatra
infanto-juvenil del Institut Pere Mata. Tarragona
– Rosa Nicolau –
Psicóloga Clínica infanto-juvenil Hospital Clínic de Barcelona (Ver nota nº
3.7)
– Montse Palau –
Psicóloga Clínica infanto-juvenil. Fundació Orienta.
– María Teresa Pi –
Psicóloga Clínica infanto-juvenil del Institut d'Assistència Sanitària
de Girona
– Joaquim Puntí –
Psicólogo Clínico infanto-juvenil. Societat Catalana d‟Especialistes en
Psicologia Clínica i membre de la SCRITC. (Ver nota nº 3.8)
– Josep Antoni Ramos – Psiquiatra de adultos.
Hospital Vall d'Hebron. Barcelona (Ver nota nº 3.9)
– Anna Sans, neuropediatra del Hospital Sant Joan de Dèu.
Barcelona.
– Miquel Sisterè, psiquiatra infanto-juvenil de Sant Joan Déu Lleida”.
(Ver nota nº 3.10)
Informacion complementaria sobre el grupo de expertos
3.1 – Montserrat Pàmias también es Cap de
Salud Mental del Servicio de Salud Mental infanto-juvenil en la Corporación
Sanitaria Parc Taulí.
3.2 – María Claustre Jané es miembro del Departamento de
Psicología Clínica y de la Salud de la Universidad Autónoma de Barcelona.
Aunque figura en el protocolo como Vicedecana del Colegio Oficial de Psicología
de Catalunya, desde octubre de 2014 no lo es, aunque pertenece a su junta.
3.3 – José Ángel Alda también figura en la Guía Práctica sobre
el TDAH ministerial, como coordinador del grupo de trabajo. A su vez la Guía
ministerial del 2010 fue liderada por la Fundación Privada de Sant Joan de
Deu. Entidad que da cobertura a la investigación en el ámbito biomédico y
se declara en alianza con el Centro de Investigación Biomédica en Red de Salud
Mental. CIBERSAM
3.4 – Aurea
Autet pertenece a la Junta Directiva de la Sociedad Catalana de Psiqiatría
Infanto-juvenil y es la responsable del Area de Salud Mental Infanto-junvenil
de la Fundación privada ALTAIA. Por encima de ella, como responsable de toda la
asistencia en Salud Mental de la Fundación, figura Pere Bonet Dalmau,
presidente de la Delegación Comarcal del Bages del Colegio Oficial de Médicos
de Catalunya, y el actual presidente del Consell Assessor de Salut Mental i
addiccions, compuesto por veinte miembros.
ALTHAIA se rige por un patronato formado por el
Ayuntamiento de Manresa, la Orden Hospitalaria de Sant Joan de Déu, la Mutua
Manresana, la Fundación Catalunya-La Pedrera y la Generalitat de Catalunya.
La asistencia en S.M. de esta Fundación cubre la
Región Sanitaria de la Catalunya Central. En esta Región Sanitaria es donde
se produce la mayor inflación
diagnostica del TDAH, según la figura 3 que aparece en el Protocolo y que se
reproduce a continuación:
3.5 – Al
Hospital Universitario Mútua Terrassa pertenecen los CSMIJ de Terrassa y Sant
Cugat, y es el corresponsable, junto al servicio de psiquiatría del Parc Taulí
y el del Clínico, del sobrediagnóstico de TDAH en la Región Sanitaria de
Barcelona, según los datos de 2013 que se detalla a continuación:
Centre
|
% sobre pacients atesos
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ MOLINS DE REI
|
2,48
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ L'HOSPITALET DE LLOBREGAT
|
5,96
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ CASTELLDEFELS
|
6,24
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ MONTCADA I REIXAC
|
6,61
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ NOU BARRIS
|
7,07
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ GAVA
|
8,03
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ SANT ANDREU
|
8,57
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ BADALONA 1 EST JOAN
OBIOLS
|
9,24
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ SANTA COLOMA DE GRAMANET
|
9,25
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ SANTS MONTJUÏC
|
10,6
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ GRACIA
|
10,77
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ SANT BOI
|
11,01
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ MARTORELL
|
13,86
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ LES CORTS
SARRIÀ ST GERVASI
|
15,36
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ CORNELLÀ DE LLOBREGAT
|
18,18
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ EL PRAT
|
20,45
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ BADALONA 2 OEST
|
21,9
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ ALT PENEDES
|
22,13
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ GRANOLLERS
|
22,69
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ MOLLET DEL VALLÈS
|
23,7
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ HORTA GUINARDÓ
|
24,42
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ EL GARRAF
|
27,32
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ MATARÓ
|
34,92
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ SABADELL
|
38,11
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ RUBÍ
|
39,48
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ EIXAMPLE
|
42,78
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ TERRASSA
|
48,84
|
||||||||||||||||||||
CSMIJ SANT CUGAT
|
58,78
|
||||||||||||||||||||
Total RSB:
|
22,36
|
3.6 – Rosa Calvo
es la coordinadora del CSMIJ Eixample de Barcelona. Centro donde más se
diagnostica TDAH de Barcelona ciudad y el tercero de la Región Sanitaria
Barcelona, según figura en el cuadro del punto anterior.
3.7 – Rosa Nicolau trabaja en la Unidad de diagnóstico y tratamiento del TDAH del
Servicio de Psiquiatría y Psicología Infanto-juvenil (SPPIJ) del Hospital Universitario
Clínico de Barcelona, Instituto de Neurociencias. A su vez también figura en la
Guía del Ministerio de Madrid como colaborada experta.
3.8 – Joaquim Puntí es psicólogo del equipo de
Montserrat Pàmias. Servicio de Salud
Mental infanto-juvenil en la Corporación Sanitaria Parc Taulí.
A su vez, aunque no se refleja en el apartado de
miembros del equipo que ha elaborado el Protocolo, pertenece a la Junta
directiva de la Sociedad Catalana de Psiquiatria infantojuvenil, cuya
presidenta es Montserrat Pàmias
3.9 – Josep Antoni Ramos pertenece al equipo del
Servicio de Psiquiatría del Hospital Vall d'Hebron, cuyo jefe de servicio es
Miquel Casas, quien fue el anterior presidente del Consell Assessor de Salut
Mentat i Addiccions desde el 2004 al 2013, compuesto por 90 miembros.
Josep Antoni Ramos es especialista en TDAH adultos e
investiga en tres proyectos financiados por la Comisión Europea. Identificar
los biomarcadores en el TDAH es uno de ellos.
3.10 – Miquel Sisteré también es el delegado de la
Sociedad Catalana de Psiquiatria Infanto-Juvenil en LLeida
4 – “El TDAH En el momento actual: controversias,
divergencias y convergencias”. Artículo de Alberto Lasa, publicado en
Psicopatol.Salud Mental, 2007
Lasa-Zulueta A. y
Jorquera-Cuevas C. han analizado las controversias, divergencias y
convergencias en 9 guías de práctica clínica para el TDAH. Cinco de E.E.U.U., una de Canada, Nueva Zelanda,
Reino Unido y Escocia.
5 – Prevalencia del TDAH según los criterios de
diagnosis que se utilice:
ADHD prevalence estimates over time, as a function of
diagnostic criteria (A) and geographical location of studies
Guilherme V Polanczyk et al. Int. J. Epidemiol.
2014;43:434-442
© The Author 2014; all rights reserved. Published by Oxford University Press on behalf of the International Epidemiological Association
Este estudio coincide con los realizado por Santosh
et al., 2005 y E.Parens-J.Joohnston,
2009, en los que se dice que el
diagnostico de TDAH es cuatro mayor si se utiliza el DSM-IV en vez del CIE-10.
6 – Con respecto al DSM nos hacemos eco de la
Campaña internacional a favor de una psicopatología clínica, que no
estadística. En el siguiente enlace http://www.lacasadelaparaula.com/arxiu/imgs/dossier_manifiesto.pdf se puede leer el dossier informativo de dicha
campaña y los apoyos recibidos
7.1– Agencia Española de Medicamentos y Productos
Sanitarios. Comunicación sobre riesgos de medicamentos para profesionales
sanitarios.
"Metilfenidato.
Actualización de las condiciones de uso"
“Atomexetina y aumento de la presión arterial y frecuencia
cardíaca: nuevas recomendaciones”.
http://www.aemps.gob.es/informa/notasInformativas/medicamentosUsoHumano/seguridad/2011/NI-MUH_25-2011.htm
7.2 – Toxicitat dels fàrmacs per al trastorn per dèficit d’atenció amb
hiperactivitat
Se da la paradoja de que el presidente del patronato de la Fundació
Institut Català de Farmacologia depende del Institut català de la Salut,
cuyo presidente es Carles Constante Beitia, quien a su vez es el director
general de Planifiació i Recerca en Salut (responsable del Pla de
Salut de Catalunya 2011-2015) y del Pla estratègic de Recerca i
Innovació), y como tal firma en la presentación del Protocolo para el
manejo del TDAH.
Sobre el tratamiento farmacológico también se puede consultar el
artículo “Alcance y limitaciones del tratamiento
farmacológico del Trastorno por Déficit de Atención e
Hiperactividad en niños y adolescentes y Guías de
Práctica Clínica. Una revisión bibliográfica”,
publicado en la revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría.
8 – Estudio publicado por World Journal of
Biological Psychiatry el 1 de julio de 2012, bajo el título: Biomarkers for attention-deficit/hyperactivity
disorder (ADHD). A
consensus report of the WFSBP task force on biological markers and the World
Federation of ADHD.
Son once sus autores coordinados
por Johannes Thome psiquiatra molecular de la Universidad de Rostock Alemania.
El enlace la publicación es el siguiente:
9 – Información del Canal Salut sobre el TDAH para
la ciudadanía:
Dirigida a los profesionales:
Y en la web del Departament de Salut
informando de la presentación del Protocolo: http://salutweb.gencat.cat/ca/actualitatsp/nota-premsa/?id=282201
10–Sobre la medicina basada en la evidencia. Germán
Berríos http://www.psicoevidencias.es/contenidospsicoevidencias/opinion/articulos-de-opinion/64-sobre-la-medicina-basada-en-la-evidencia/file
11 –J.J. García Peñas y J.Domínguez Carral. Servicio
de Pediatría. Hospital Universitario Marqués de Valdecilla. Santander. “¿Existe un sobrediagnóstico del trastorno de déficit
de atención e hiperactividad (TDAH)?” Evidencias Pediatras 2012
12 – Infocop de 9/1/2015 del Consejo General de la
Psicología de España
13 – Bibliografía que no ha tenido en cuenta el
grupo de expertos:
-Información sobre el TDAH dirigida a padres,
familiares, docentes y ciudadanía en general.
-Boletín de información farmacoterapéutica de
Navarra
-Información farmacoterapéutica del País Vasco
http://www.osakidetza.euskadi.eus/r85-pkfarm02/es/contenidos/informacion/cevime_infac/es_cevime/adjuntos/INFAC_vol_21_n_5_TDAH.pdf
-Recomendaciones terapéuticas TDAH País
Vasco
-Alberto Lasa sobre “El TDAH en el
momento actual: controversias, divergencias y convergencias”
-Jorge Tizón “El niño hiperactivo como
síntoma de una situación profesional y social: ¿mito, realidad, medicación?
-Entrevistas a Marino Pérez Álvarez sobre
el TDAH
-Plataforma
Nogracias
-Ponencias
presentadas en las jornadas "Trastornos, malestars i diversitat. Como
abordar el TDAH. Barcelona-2013
-Alcance y limitaciones del tratamiento farmacológico del
TDAH y Guías de Práctica Clínica: una revisión bibliográfica
Miguel A. Valverde Eizaguirre y José A. Inchauspe Aróstegui
Revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría.
Marzo-204
–Usos y abusos de los
psicofármacos para tratar el TDAH
Entrevista a la psiquiatra
Eglée Iciarte
–Daniel Carlat y la alianza
entre la psiquiatría y
la industria farmacológica
Frente al cerebrocentrismo, psicología
sin complejos
–El Autoritarismo
Científico
Javier Peteiro
Cartelle
Miguel Gómez
Ediciones. Granada, 2010
–Volviendo a la
normalidad. La invención del TDAH y del Trastorno Bipolar
Marino Pérez
Álvarez, Héctor González Pardo y Fernando Garcia Vinuesa Infantil. Alianza
Editorial. Madrid, 2014
–La invención de
las enfermedades mentales
José María Álvarez
Editorial Gredos.
Madrid, 2008
–La invención de
los trastornos mentales.
¿Escuchando al
fármaco o al paciente?
Héctor González
Pardo, Marino Pérez Álvarez
Alianza Editorial.
Madrid, 2007
–La Timidez. Cómo
la psiquiatría y la industria farmacológica han convertido emociones cotidianas
en enfermedad
Chistopher Lane
Zimerman Ediciones,
2011
–Hacia una
psiquiatría crítica
Alberto Ortiz Lobo
Editorial Grupo 5,
2013
–Hiperactividades y déficit de atencion.
Mercè Mabres. Coordinadora
Octaedro. Barcelona, 2012
-Guia de Pràctica Clínica
Trastorn per Dèficit d'Atenció o sense Hiperactivitat
Fundació Eulàlia Torras de Beà
Institut de Psiquiatria i Psicología del Nen i de
l'Adolescent
–La expropiación de
la salud
Juan Gérvas y
Mercedes Pérez
Los libros del
lince. Barcelona, 2015
–¿Somos todos
enfermos mentales?
Allen Frances
Ariel. Barcelona,
2014
–Los niños
hiperactivos y su personalidad
Alberto Lasa
Zulueta
Asociación Altxa.
Bilbao, 2009
–Hablando claro.
Una introducción a los fármacos psiquiátricos
Joana moncrieff
Herder. Barcelona,
2009
–Medicar la mente
Richard P. Bentall
Herder. Barcelona,
2011
–La psicología como
ideología
Ian Parker
Los libros de la
catarata. Madrid, 2010
–El libro negro de
la psicopatología contemporánea
Silvia Fendrik y
alfredo Jerusalinky, coordinadores
Siglo XXI. Mexico,
2011
– El niño
hiperactivo, déficit de atención y fracaso escolar
Juan Pundik
Editorial Filium.
Madrid, 2006
–TDAH: Hablar con
el cuerpo
José Ramón Ubieto
UOC. Barcelona,
2014
–Mal de escuela
Daniel Pennac
Mondadori.
Barcelona, 2007
-Niños desatentos e
hiperactivos
Janin, B., Frizzera, O. Heuser, C.
CEP Editorial. 2009
–En el laberinto de
la inteligencia
Hans Magnus
Enzensberger
Anagrama.
Barcelona, 2009
–El Fraude del
TDAH. Cómo la psiquiatría convierte en pacientes a niños normales
Fred Baughman y C.Hovey
Trafford Publishing Uk Ltd, 2007
–Tu cerebro mañana
Paidos Iberica,
2008
–No está en los
genes
Steven Rose, R. C. Lewontin
Editorial Critica, 2009
–Trayectorias de
vida. Biología, libertad, determinismo
Steven Rose
Granica, 2001
–Las ciencias inhumanas
Gustavo Dessal (compilador)
-Qué se entiende por conflicto de intereses de los
redactores de una Guía Práctica Clínica. Ver pag. 24 en el siguiente enlance:
Per a signar CLIQUEU AQUÍ
Per a adhesions institucionals
envieu un e-mail a: consensotdah@gmail.com
Correspondència: consensotdah@gmail.com
Més informació: consensotdah.blogspot.com